Aquest passat cap de semtana, dos companys de l’A.E. PerafortBike, l’Agustí Martí i en Sergi Vernet, vam viatjar fins els Pirineus francesos per tal de rodar amb bicicleta per algun dels seus ports mítics. De primer plat vam tenir el Col d’Aspin; vam sortir des de St. Lary-Soulan, i passats 12 quilòmetres va començar des d’Arreau l’ascensió al primer dels ports, Aspin. Per davant teníem 12,1 quilòmetres d’ascensió, amb un desnivell de 779 metres, i una pendent mitjana del 6,5%. Els primers quilòmetres del port eren només un tast del que vindria més endavant, a partir del quilòmetre 6, quan trobem rampes que arriben al 12%. El sol i el calor apretaven; el paisatge, fantàstic. Després de patir una mica, finalment coronem el Col d’Aspin (1489m.).
Després de fer-nos les protocol•làries fotografies i descansar una mica, decidim baixar per l’altre costat fins a l’estació de La Payolle. Un descens de vertigen per una bona carretera ens condueix fins a l’estació, on decidim parar per dinar, i seguir el camí direcció el següent port, l’Hourquette d’Ancizan (1538m.). Les referències que ens havien donat al bar on vam dinar ens van animar a agafar aquest camí; ens comentaven la bellesa del paisatge, i que la duresa era més baixa que l’ascensió que ja havíem fet al Col d’Aspin. Però aquell home ens va enganyar en un petit detall, la duresa. Es tracta d’una ascensió d’uns 9,5 quilòmetres, amb una pendent mitjana del 7,7%. La segona part del port es va fer molt dura, però el paisatge era brutal.
Des del cim vam iniciar la baixada fins Arreau. Un descens un pèl perillós degut a l’estat de l’asfalt, sinó que li preguntin al sensor del compta-quilòmetres de l’Agustí… A partir d’aquí, 8 quilòmetres més o menys plans fins a St. Lary-Soulan.
Al matí següent arribava el gran repte, el Tourmalet. Ens vam llevar d’hora, vam esmorzar, vam carregar les bicicletes al cotxe, i vam anar fins Campan, on vam aparcar, i iniciar la marxa. Per davant teníem els 17 quilòmetres d’ascensió a aquest mític port. Els primers 4 quilòmetres ens van permetre escalfar una mica, doncs no pujaven gaire, però ben aviat ja vam començar a notar que la carretera anava cap amunt. Un quilòmetre rere un altre amb pendents mitjanes del 8.5 i 9%, fins arribar a l’estació hivernal de La Mongie, a on les rampes arribaven al 13%. A partir d’aquí, els últims 4 quilòmetres d’ascensió; realment molt dur el que ens quedava. La temperatura era baixa i la boira dominava tot el paisatge. Després d’una mica de patiment, vam coronar el port, i ens vam trobar amb centenars de ciclistes que immortalitzaven el moment. Tot ple de caravanes esperant l’arribada del Tour al cap de pocs dies. Vam descansar una mica, i tornar a baixar pel mateix lloc fins Sta. Marie de Campan, on vam carregar les bicicletes un altre cop, i vam iniciar la tornada a casa.
Un cap de setmana ple d’emocions en indrets mítics pels amants de la bicicleta. Des d’aquí vull agrair la companyia i la paciència de l’Agustí. Ja tenim uns quants ports més anotats per pujar més endavant…!!!